En un full

En un full, un paper normal, res estrany, simplement un lloc més per escriure, ni petit ni gran, ni prim ni gruixut, sense ser de cap color intens i viu, més bé d'un marró pàl·lid, característic de l'impur, fruit del reciclatge, fill d'altres ja usats i llençats, eliminats, destruïts i ara regenerats, de nou convertits en un full de paper verge al servei d'una altra mà, en un principi desconeguda, però a cada paraula escrita, fruit de pensaments i voluntats d'ésser, esdevé més familiar, fins i tot molts cops elevada a l'altura de confident, com aquell amic nostre sabedor de secrets i desitjos més íntims, guardià de la teva ànima, compartidor de converses en veu baixa, molts cops xiuxiuejades a cau d'orella o senzillament, contades en llocs on estan segurs que aquestes no seran escoltades i conegudes pel qui no té permès, ni se li ha concedit el dret, de veure't en ànima nua de sentiments i pensaments. 

Doncs bé, aquí està la resposta.

La manifestació de l'11 de Setembre d'aquest any prendrà un magnitud mai vista fins ara, no tant pel nombre de gent que segur que tornarà a ser enorme, sinó per la consigna de la marxa i de la qual tots els que anirem serem ben conscients, no serà pacte fiscal, mitges tintes o molles de pa, sinó serà: "Catalunya, nou estat d'Europa", o en altres paraules, "Independència".

Alguns la reclamaran cansats de tantes ofensives a la llengua catalana, ja que amb l'exemple del País Valencià i les Illes Balears sabem de sobres que pot passar seguint amb l'Espanya actual, alguns altres ho faran per història, uns altres perquè ja estan cansats d'una solidaritat econòmica insostenible, uns altres per dignitat... i molts, per una barreja de tot plegat.

Hi haurà catalans de tota la vida, i els nous que van venir fa anys i altres que han vingut més recent, els seus fills, néts, autonomistes de tota la vida, joves, grans, adults i menuts. En definitiva, la gent del País.

Les consultes sobre la independència van ser tota una lliçó de democràcia i civisme sorgida de la societat civil, i ens hauríem de sentir orgullosos perquè és aquesta qui convoca la manifestació de l'11 de setembre. És la voluntat del poble qui ha de marcar el camí als polítics, i poc a poc, aquesta sembla més clara, més ferma i ja no hi ha por.

Molta gent en els seu moment es va preguntar, i això de les consultes? si no és vinculant per a què serveix, de què servirà? Doncs bé, aquí està la resposta.

Petit homenatge a una amiga

[Aquest cop no és una actualització amb llapis pròpi, sinó un petit homenatge a una amiga i companya de lletres, cafès i lluites; a la qual, amb el seu permís, li he volgut pujar un dels seus escrits per invitar-vos a la seva lectura i fer-vos seves cada una de les seves paraules]


AUTORA: AROA ROVIRA


Nàixer entre els colors del camp i de la mar; el verd i el blau. El nostre taronja.

Créixer escoltant el conte de la rateta que agranava l’escaleta, i esperant anar a comprar el pa per menjar-te la punteta.
Créixer entonant la gallina turuleta amb el iaio. Pujant al Remei. Per la drecera.
Créixer fent caminets de pedres i pastissos de pasterada, embrutant-te, perseguint adragons i caçant cullerots a la bassa. Mentre els grans parlen de coses sense importància, de coses estranyes.

Descobrir que els reis són els pares i que el “ratoncito perez” no visita casa teua cada vegada que et cau una dent. Descobrir que ja no et cauen més dents.
Descobrir que deixes les taules de multiplicar i comences a dividir en decimals. Descobrir que Adam i Eva no poden ser els pares de tot.

Començar a entendre les coses estranyes que des de sempre han estat en boca de la gent gran. Començar a mirar amb uns altres ulls totes aquelles veïnes batxilleres que no es fan mai velles. A visitar, amb timidesa, la part de baix de la biblioteca per buscar alguna cosa diferent als contes del “Pau i la Laia”.
Començar a ser gran sense deixar de ser menut.

Conèixer que els teus amics no tenen perquè ser els teus companys de classe. Que els teus pares no són herois ni heroïnes. S’equivoquen.
Conèixer l’art i la música, la poesia, l’evolució i la política. La societat. Conèixer la mort. Conèixer que el món no s’acaba en els carrers del teu poble.

Anhelar noves sensacions, noves opinions i noves mirades. Nous reptes. Altres camins.
Anhelar una vida pròpia, sense límits, la teua vida.
Anhelar l’amant. El seu cos. La vostra passió.

Marxar pel món, lluny. Aprendre, fracassar, descobrir, sentir, somriure, plorar, estimar, caure, aixecar-te i buscar. Seguir, endavant, sol, el teu camí. Un camí únic i propi. Un camí fosc i ple de llum. Una camí, la vida.

Recordar, els carrers i els colors d’aquell poble que et va veure créixer. Recordar els moments amb la teua gent, reviure’ls i somriure. Mirar al teu voltant i veure’t feliç.

La democràcia de la minoria, i la destrucció dels bons models

Molta gent sabíem que la sentència de l'Estatut tal i com estava feta obriria les portes a un període de conflictivitat que podia suposar un retrocés en l'autogovern i l'identitat catalana, així com de la seva llengua i cultura, per aquesta raó, els catalans, el 10 de Juliol del 2010, uns a casa i més d'un milió i mig als carrers de Barcelona, vam protestar i ens vam plantar per cridar que ja n'hi havia prou.


Tan sols els recursos de 20 famílies van provocar una sentència del Tribunal Superior de Justícia que pot desmuntar i volatilitzar tot un model educatiu d'immersió lingüística que en el moment de la seva aprovació, va tenir el consens de tots els partits polítics, fins i tot del PP. Aquest, actualment aplaudeix la sentència seguint una de les seves últimes estratègies de convertir la llengua en un dels seus cavalls forts de batalla, ja que tots sabem que li va sortir un fort competidor l'anterior legislatura, Ciutadans, que com no, avui ha sortit amenaçant la Generalitat avisant-la que li queden 59 dies per no delinquir. Amb aquest discurs que pretenen? esquerdar la societat catalana tan sols per guanyar-se els sectors més castellanistes del país?

El model actual ha permès fer del català la llengua vehicular de l'escola, la d'integració dels immigrants estatals i estrangers, la que ha servit per donar el màxim de cohesió social a dos comunitats lingüístiques molt potents demogràficament permetent que les dos tinguin les mateixes oportunitats en el moment que les dos poden utilitzar les dos llengües sense cap problema.

Si el dia de demà s'ha de fer del castellà llengua vehicular en l'ensenyament, que passarà?

Es faran les classes amb un 50% en català i l'altre 50% en castellà? o directament hi hauran escoles en castellà i altres en català per a que "tots estiguen contents"?
Algú ha pensat que podria passar si això succeís? algú ha pensat en la situació que es podria crear?

Deixant el tema de que el català cada cop tindria menys pes dins la societat (fet que ja passa actualment) Algú s'ha parat a pensar que farien els immigrants?

Creem alguna hipòtesis?

Dins d'un context de ciutat: col·lapse dels centres on el castellà sigui la llengua vehicular per la massificació de les aules a causa del gran percentatge d'alumne immigrant que lògicament aniria als centres de la llengua amb més parlants. Falta d'alumnat en els centres catalans i arribada el segon curs d'alumnes castellanoparlants que fugen de la massificació del seu centre.

Per què un model avalat per les institucions, entitats i sobretot pels pares i mestres que viuen dia a dia la realitat educativa ha de ser destruït per la tossuderia d'unes poques famílies que deixarà als seus fills amb desiguals oportunitats davant la resta de catalans tinguin una llengua materna o una altra?

Tenim pressa, molta pressa...

La por és el que ens mou?

Sempre la por, bressol de conductes, sentiments i reaccions. Por al desconegut, a l'estrany, a l'horitzó distant borrós i imprecís. Al que encara no has vist, tocat, sentit, olorat o degustat. A l'altre. Por al que no és real, al imaginari, al que no pots entendre o donar una explicació. A fallar quan no ho pots fer, a perdre, a caure derrotat, al fracàs. Sempre, aquesta por. A perdre el control, embogir, o caure sense una mà on agafar-te. A començar de nou quan deixes massa coses enrera. Por a la mort, possible abisme del buit i final del que ara és real. A no quedar-se sol quan no és vol o no tenir intimitat quan més la necessites. Al rebuig, a la ingorància, a la llibertat mal entesa, a la veritat o a la mentida. Sempre ella, sempre la por, la que acompanya a tota societat i persona al llarg del seu camí com una ombra infinita, intocable, inabastable. Por a no saber com pensar, actuar o respondre. Por al nou, a la incertesa, al que encara no té resposta. La por no desapareix, és un mecanisme de defensa innat que s'ha d'acceptar. Tampoc, sense ella, sense la por... no existirien ni petons, ni abraçades, ni somriures, ni tant sols petits plaers d'instants feliços.

Sortida a l'Esteladarock!

Dissabte al migdia acabo de dinar, miro el rellotge, l'horari del tren, i veig que en 5 minuts sortia el meu! (merda!) Feia temps un lapsus en els horaris ja m'havia fet perdre un tren important, no volia que em tornes a passar, així que en un segon agafo la motxilla, el sac de dormir, les entrades i cames a mi! (és en aquests moments que un pensa que almenys anar a córrer de tant en tant serveix d'alguna cosa! he he). Per sort arribo a temps a l'estació, ja que el tren encara estava arribant, eren massa dies esperant aquell cap de setmana com per perdre aquell tren.

A Snt. Vicenç de Calders em passa a recollir un amic (el futur manel de la negrita xD) passem per Calafell i allí acabem de formar el que seria el comando concerts per a l'Esteladarock, no era la primera vegada que sortiem junts, així que sabíem que aquell cap de setmana podria ser molt gran. Durant el viatge comencen les primeres rialles a banda sonora d'Obrint Pas, Brams, Strombers (Ai la Mercè...), etc... calia anar escalfant l'ambient per al que seria el festival que ens esperava a terres lleidatanes, concretament, a Vilanova de Bellpuig. Passem terres de vinya, avellaners, boscos, ametllers, cereals i presseguers, ja érem a prop.

Al arribar a aquell poblet de seguida la concentració del jovent ens va fer saber on es faria el concert, vam muntar la tenda de campanya en un parc proper i van començar a rondar els primers gots. Entrem dins i en breu va començar l'actuació de Cesk Freixas: "Arrenca l'any arriba Abril..." L'ambient es va fer familiar, des d'aquella primera actuació a Tortosa fa 5 anys són incomptables les vegades que l'he vist i l'he escoltat, i aquesta familiaritat fa inevitable recordar les persones en les que he compartit els seus concerts.
Després de Cesk van venir els Manel, i de seguida es va veure la popularitat que han arribat a guanyar en poc temps. La gent va embogir, bé, tots no, sempre hi ha persones que busquen altres estils amb més ritme i energia, i és que potser en alguns moments una cadireta no hagués anat malament. Això va fer que el nom de Manel, en el moment que un s’avorria i volia anar a beure quan la resta encara no tenia el got buit, passés adjectiu, i ja li vam atorgar el significat de: "persona la qual beu a un ritme inferior a la resta" (eh Manels!!!!xD). Tanmateix vam aprofitar per marejar la perdiu a qui aquella nit hagués tingut que completar el grup que erem allí!

Després dels Manel i de sopar (anècdota del pa en tomàquet.... quin element estàs fet Víctor! xD) vam tornar a entrar al recinte per veure el Madrid-Barça, i és que en un local amb més de 2.000 persones sabíem que el partit tindria un plus d'espectacularitat afegit! A l'entrar ens vam trobar una colla del Pallars, i és que fins i tot havien muntat un bus de 50 persones! no és estrany que més tard a molts que anaves coneixent et diguessin que eren d'allí, de fet, vam quedar envoltats gairebé tota la nit per ells!. La Pobla de Segur, Tremp, Puigmanyons (poble de mala mort on Crist diuen que va perdre l'espardenya... i és que té 3 habitants!!!). Això sí, gent ben maca! tot s'ha de dir! També, gent de l'Anoia, Calella, collada del Penedès!, bé concretem de Llorenç del Penedès! (Llorenç, París, Londres, no Joan? xDDD)

L'ambient era tal que fins i tot qui més qui menys no es va enterar ni que havia marcat el Madrid, fins i tot no va veure ni marcar el Barça! Després gran actuació de la Troba Kung-fu i Strombers, anar i vindre del cotxe per evitar que els gots paressin de córrer, ulls mig tancats que només ens feien venir al cap la nova cançó d'Obrint Pas de "Si tanque els ulls".

Quan el sol despuntava, i camí cap a la tenda encara es sentien rondes de "Camareroooooooo......!". Només quedava recordar les anècdotes de la nit i les mil i una rialles amb la gent d'aquí i d'allà! 12 hores de festa havien donat per molt.
El cansament ja no perdonava.... i el fer el ruc per la tenda va durar ben poc (Pep, posa'm un pa i mig!!! xD) tots vam caure fusos, fins que al cap d'unes poques hores ja ens tocava alçar per tornar a fer el viatge cap a casa.

Una gran cap de setmana, un més per recordar!

Un dia amb una història especial

Avui, encara que no tingués classe de matí a les 8.30 ja sonava el despertador, toca aprofitar al màxim el dia per avançar tota la feina, estem a la recta final i el mes de classe que queda no permet molta relaxació. Després d’esmorzar em fico davant l'ordenador a continuar el treball sobre l'avanç del feminisme a l'Estat al primer terç del segle XX, en especial atenció al període de la Guerra Civil (1936-1939), etc.. etc... Ja em veig a molts dient... quin pal! he he, però bona part dels drets socials i polítics actuals de la dona són fruit de les lluites d'aquells anys, bé, potser no del tot...
Al '39 un senyor baixet i en bigoti va decidir tornar enrere en el temps, i quina era la data fins a la qual havia d'eliminar tots els canvis que s'havien anat produint? El 14 d'abril de 1931.

Sabia que avui el diari Ara, del qual m'he tornat consumidor puntual, feia una publicació especial en referència a aquella data tant senyalada de fa 80 anys. Així que a la volta del migdia he decidit sortir de casa i anar cap al quiosc de la Rambla. He mirat, la Gaceta, l'Abc, la Vanguardia, l'Avui.....i l'Ara? Al no veure'l em dirigeixo a la senyora gran que molt amablement anava atenent:
- No ha rebut avui l'Ara?
- Sí, però ja s'ha esgotat.
- Ja?
- Sí, avui fillet no sé que ha passat que s'ha acabat de seguida. És un bon diari no? Cada cop es ven més...

Tot estranyat vaig en busca d'un altre que tinc a prop de casa, entro i compro l'últim exemplar. Uf! pels pèls!. A la portada una imponent imatge de Macià des del balcó dirigint-se a la multitud aplegada a plaça Sant Jaume junt amb el títol de "Neix la República Catalana" i altres subtítols anunciant al marge esquerra entrevistes a figures tals com Francesc Cambó i reportatges de Josep Pla, ràpidament em fan entendre que la sorpresa que ens tenien preparats els del Diari era la recreació de la possible publicació que ells haguessin fet l'endemà de la proclamació de la República, el 15 d'abril del 1931.
Opinions del succeït a càrrec de Alejandro Lerroux, Miguel Maura, Antoni Rovira i Virgili. Propagandes amb el format i els negocis de l'època. A la secció internacional notícies sobre les actuacions de Gandhi a l'Índia, la lluita contra la màfia a Chicago....  
Després de llegir-lo només em queda felicitar al diari per aquesta idea, havent estat capaços de donar la possibilitat a molta gent d'endinsar-se almenys per uns moments en el context d'aquella època i fer-nos partíceps en certa manera d'aquella eufòria desbordada. Per primera vegada la major part de la població veia la possibilitat de tenir un futur més digne.

Em quedo amb un dels crits que es van sentir a plaça Sant Jaume aquell dia,

Visca l'Avi!