Al arribar a l'escola els amics ja s'estaven ensenyant els últims tazos que havien aconseguit a les bossetes del dia anterior.
- Després quedem i juguem?
- No que avui dino a casa els iaios
- Vaaaa, això ho dius perquè saps que “t'escolarem”!
- Que m'heu d'escolar, si a casa tinc una capsa de sabates plenes de tots els que he guanyat! (a ell sempre li agradava molt presumir d'això, aquella capsa era el seu màxim tresor)
Es va sentir la veu de les mestres dient que es posessin tots en fila per entrar a classe, i com ja era costum, els crits i les espentes per ficar-se a les posicions del davant havien començat. Ell va preferir no entrar a aquella aferrissada competició a la qual els seus amics s'havien llançat, no li venia de gust, així que va intentar buscar la tranquil·litat del darrera.
Va veure com un dels amics sortia disparat caient al terra d'esquenes, sort que aquelles motxilles carregades de llibres sempre feien més suau la caiguda i difícilment un es podia fer mal. Molts xiquets van sortir de la fila per veure millor el que passava, i quan ell també ho anava a fer de cop es va aturar.
El cor se li va accelerar, i mentre engolia la poca saliva que li quedava les mans van començar-li a suar. Era una sensació nova per a ell, però s'havia perfectament perquè era. Del darrere li va venir la veu més fina i l'oloreta més dolça del món. No calia girar-se per saber qui era, ho tenia molt clar, quan estava al seu costat una dosi de felicitat li recorria tot el cos, però mai sabia que fer o que dir. La por el paralitzava.
