diumenge, 1 de maig del 2011

La por és el que ens mou?

Sempre la por, bressol de conductes, sentiments i reaccions. Por al desconegut, a l'estrany, a l'horitzó distant borrós i imprecís. Al que encara no has vist, tocat, sentit, olorat o degustat. A l'altre. Por al que no és real, al imaginari, al que no pots entendre o donar una explicació. A fallar quan no ho pots fer, a perdre, a caure derrotat, al fracàs. Sempre, aquesta por. A perdre el control, embogir, o caure sense una mà on agafar-te. A començar de nou quan deixes massa coses enrera. Por a la mort, possible abisme del buit i final del que ara és real. A no quedar-se sol quan no és vol o no tenir intimitat quan més la necessites. Al rebuig, a la ingorància, a la llibertat mal entesa, a la veritat o a la mentida. Sempre ella, sempre la por, la que acompanya a tota societat i persona al llarg del seu camí com una ombra infinita, intocable, inabastable. Por a no saber com pensar, actuar o respondre. Por al nou, a la incertesa, al que encara no té resposta. La por no desapareix, és un mecanisme de defensa innat que s'ha d'acceptar. Tampoc, sense ella, sense la por... no existirien ni petons, ni abraçades, ni somriures, ni tant sols petits plaers d'instants feliços.